LA RESTAURACIÓ BORBÓNICA
El colp d`estat del general Paviá va donar pas al pronunciament del general Martínez Campos, a Sagunt, on va proclamar rei al fill d`Isabel II, Alfonso XII. El sistema polític de la Restauració borbónica va estar dissenyat per Antonio Cánovas del Castillo amb la intenció prioritária de frenar la revolució i tornar el poder a "las gentes de orden". Per aixó, s`havia de permetre a les faccions rivals -peró, defensores i beneficiáries de l`ordre establert- ocupar el poder per torns, sense recórrer a la intervenció de qualsevol general ambiciós.
Es va promulgar una nova constitució el 1876, amb fonaments completament regressius i amb uns trets ben tradicionalistes i conservadors en defensa de l'ordre i dels privilegis, que va estar vigent fins a 1923. L`engranatge del sistema polític i electoral del turnisme pacífic es basava en el caciquisme -amb un poder sustentat en la riquesa o en l`exercici d`un cárrec important que aprofitava la seua capacitat d`oferir favors, en gran part económics, peró també d`altre tipus, com l`exempció del servei militar o atorgar llocs de treball- i el control social per mig de la coacció o la violéncia, si calia; imposició o compra de voluntats -i en la manipulació electoral- la fabricació de les eleccións perqué donaren el resultat correcte, amb l`exclusió de les forces polítiques que constituien una amena¢a per al mateix fonament de la monarquia.
Així, el duopoli polític estava en mans del Partit Conservador - encapçalat per Antonio Cánovas del Castillo- i el Partit Liberal Fusionista -liderat per Práxedes Mateo Sagasta-. La resta d`opcions ideológiques -com ara els republicans, els carlistes o, més avant, els socialistes i els representants dels incipients nacionalismes periférics- no tenien cap espai públic i fins la implantació del sufragi universal masculí i el deteriorament dels sistema provocat per la fragmentació dels partits dinástics, aquestes corrents ideológiques no van poder fer-se un lloc en la vida política espanyola.
A Castalla, els dos partits aglutinaven les personalitats més influents de la classe dominant i de l`oligarquia terratinent local, amb certes particularitats. Els conservadors, al voltant del " partit de dalt", dirigit per la família Soler; els liberals, en torn al " partit de baix", encap¢alat per les famílies Rico i Torró. L`alternan¢a en el poder significava la destitució de l`Ajuntament i dels cárrecs i el personal que el formaven. M^- Luisa Torró afirmava que els membres del partit derrotat "" veían muy limitada su participación en la vida ciudadana (....) No podían entrar en los casinos, bares i, más posteriormente, cine, como no perteneciesen al partido vencedor "" i narra una anécdota relativa al seu avi, José María Torró Amorós, que havia d`anar-se`n al terme municipal d`Onil, a la Marjal, perqué poguera assajar la banda de música que havia format i a la qual havia dotat de director i equipat amb uniformes i instruments. Com no podia ser menys, aquesta bipolaritat també arribava a les festes de Moros i Cristians: els conservadors --"partit de dalt"-- sostenien la comparsa de Mariners i els liberals ----" partit de baix "--- la comparsa de Moros Vells. Tot i amb aixó, hauríem de considerar que aquesta rivalitat es lliurava, básicament, en l`ámbit polític i els enfrontaments entre les diverses branques de la classe dominant ---lligades per interessos económics i socials ---- no arribarien a altres camps. Trobem una bona mostra en un episodi narrat per Joan Beneito, referit a la greu epidémia de cólera que va patir la comarca el 1885 i de la qual es va salvar Castalla, grácies a la decidida intervenció de l`alcalde Francisco Soler Coloma ----el mateix secretari de l`ajuntament destituit en els esdeveniments revoluciinaris de 1867 ----. L`alcalde va aplicar les normes dictades pel govern: no llavar roba en la bassa, netejar la conducció d`aigua, cremar, sofre pels carrers i places..... A més va acordonar la població i va establir una quarentena, tot determinat un establiment per passar-la, a la casa del Pont. Una parella de la Guárdia Civil se saltá la quarentena i pernoctá al poble. Immediatament, Francisco Soler ordena cremar la casa on van passar la nit els guárdies i, en novembre, és processat per actuar "" contra lo mandado por el Gobernador"" i excedir-se en les seues atribucions en decretar el cordó sanitari per aillar la població. És jutjat a l`Audiéncia d`Alacant el 4 de febrer de 1886. La defensa de l`alcalde está a cárrec del seu fill Juan de Dios Soler --- ádvocat i, en aquell moment, resident a Madrid, on exercia el cárrec de secretari personal del Marqués de Campo----. La intervenció de Juan de Dios Soler va resultar tot un éxit i va aconseguir que el fiscal modificara les seues conclusions i demanara l`absolució de Francisco Soler. Ens diu Joan Beneito "" Había mucha expectación y por consiguiente una gran alegría al conocerse el resultado: Acudiendo a la capital las personas más conocidas de Castalla ---Soler, Rico, Durá y Torró, se hospedaron, de víspera en la fonda de Bossio y se reunieron en banquete tras la brillante actuación de la defensa "". Conservadors i Liberals: adversaris polítics, peró notables i afins. La figura de Juan de Dios Soler ens pot servir per il-lustrar els lligams entre l`oligarquia local i els centres de poder estatals. Aquest membre d`una de les famílies dirigent del Partit Conservador, advocat i escriptor, va col-laborar en els periódics alacantins "El Cosmopolita i El Constitucional" i va diriguir "La Voz de Jijona" al 1878, on exercia d`advocat i portava els assumptes del comte de Casas Rojas, amb companyia del qual assisteix a una vetllada a casa de Torró, a Castalla, l`1 de setembre de 1880. Es trasllada a Madrid el 1881, per treballar com a secretari particular de José Campo. Altres dos personatges de relleváncia política i administrativa, relacionats amb Castalla, ens situen en l`entramat partidari de l`época de la Restauració: Carlos Regino Soler Mora i Ricardo Pérez Gironés. Carlos Regino Soler Mora (Xixona, 1852 - Alacant, 1932). Va iniciar la seua carrera administrativa al ministeri d`Hisenda, on va ser delegat en váries províncies i Oficial Major del Ministeri. El 1895 va ser anomenat cap d`Administració Civil. Va ser designat Director General de Contribucions, Impostos i Rendes en dues ocasions (1903-1905) i Director General de Duanes el 1904. Entre 1917 i 1923 va desemvolupar el cárrec de representant de l`Estat en la Compañia Arrendataria de Tabacos i el de Director General del Timbre y Monopolio de Cerillas. Diputat en Corts pels districtes de Villena i Xixona en les legislatures de 1916 i 1918,va ser anomenat fill adoptiu de Castalla al 1907 i se li va posar el seu nom al carrer Major. També te carrers dedicats a Saix i Mutxamel, entre altres poblacions, cosa que dóna idea de la seua influéncia en la província. Passava llargues temporades a la seua finca del Rebolcador ----"Villa Elvira", nom de la seua dona, Elvira Sapena Perlasia---- que es va convertir en centre de reunió de nombrosses personalitats, moltes de les quals també van assistir al seu sepeli, junt a nombrosos veins de Castalla, on va ser soterrat. La figura de Carlos Regino Soler está plenament lligada als mecanismes de control social i polític inherents al caciquisme, com podem vorer en un article de "El Popular", diari alacantí, que en referirse a l`estat de precarietat dels establiments benéfics dependents de la Diputació afirmava: "" Nunca llega el cumplimiento de la ley como ésta ordena; nunca se llega a la intervención y al embargo siquiera sea uno de los ayuntamientos morosos. Y no se llega porque el cacique de Pego, señor Torres Orduña; el de Alcoy, don Santiago Réig (...) ; el de Villena señor Pérez Barceló o don Carlos Regino Soler; y el de la subscripción, señor Canals o señor Francos Rodriguez, se oponen y se juegan el todo por el todo, para que no se atropelle a sus amigos, para que no se les moleste y no pasen las cosas de simples amenazas (...). Esos pueblos son inviolables; quien osa meterse en ellos, ¡ hay de él ! será juzgado sumarísimamente y condenado. Esos pueblos ( donde el caciquismo campa por sus respetos) constituyen en el combustible de la fábrica de diputados y senadores, y tienen patente para hacer lo que les venga en gana "". Per part del Partit Liberal, una de les figures castelludes va ser Ricardo Pérez Gironés (Castalla, 1857- Alacant, 1927). Comen¢a la seua militáncia política les files conservadores, peró per desavinences amb els patrocinadors ---la casa Soler--- es va afiliar al Partit Liberal, encap¢alat per la família Rico. Diputat provincial des de 1886 fins a 1910, va ser Governador Civil interí d`Alacant i de les provincies de Paléncia i Almeria, quan presidia el govern José Canalejas i ocupava el miniteri de Governació Santiago Alba. Més tard, va ser anomenat cap del Partit Liberal Democrátic d`Alacant i província i es va retirar de la política en produir-se el colp d`estat del general Primo de Rivera, al 1923. El carrer Mig va ser designat amb el nom de Ricardo Pérez Gironés, almenys, entre 1927 i 1929. Altres dels pilars del régim polític de la Restauració el va constituir l`Església católica, que va protagonitzar una ferma alian¢a de facto amb l`Estat. Tot i que la majoria de clergues detestava el Liberalisme, la jerarquia s`adonava que Cánovas estava disposat a realitzar concessions que pal-liarien el deteriorament patit al sexenni: la llibertat de culte es va reduir al mínim, l`Església va aconseguir representació política al Senat, rebia el pagament dels impostos de "" culto y clero"", gosava del dret de crear escoles própies i va anar incrementant, en bona mesura, els béns i els membres de les ordes religioses. Es va emprendre una vigorosa campanya de recristianització de la societat des d`una visió que reflectia l`ordre social existent amb un caire diví, de manera que qualsevol ideologia que el posara en qüestió era incompatible amb el catolicisme. D`altra banda, l`Església va realitzar veritables esfor¢os en el terreny de la beneficiéncia, peró sense qüestionar mai l`esquema dominant de les relacions socials. També va patrocinar la creació d`una ampla xarxa de cercles d`obrers católics i patronats que van propiciar el naixement i l`arrelament del cooperativisme agrari confessional, capa¢ d`atraure a molts petits i mitjans propietaris. A Castalla, aquest procés de recristianització també va tindre el seu ressó: el 1879 es va dur un nou sepulcre per a la imatge de "" El Vellet"" ---- a expenses d`Antonio Soler ----. El novembre de 1886 un predicador de l`ordre de descalzos va proposar que es fera un calvari i les estacions del Via-Crucis, pensat i fet: el Diumenge de Rams de l`any següent, ja estaven finalitzades les obres. El 1893, es va dur la imatge del Nazareno per a la processó del Divendres Sant i, tres anys després, es va inagurar un monument a l`església parroquial. Com veiem, una bona quantitat d`iniciatives relacionades amb el culte católic. Frederic Cerdá i José María Espinosa.
Es va promulgar una nova constitució el 1876, amb fonaments completament regressius i amb uns trets ben tradicionalistes i conservadors en defensa de l'ordre i dels privilegis, que va estar vigent fins a 1923. L`engranatge del sistema polític i electoral del turnisme pacífic es basava en el caciquisme -amb un poder sustentat en la riquesa o en l`exercici d`un cárrec important que aprofitava la seua capacitat d`oferir favors, en gran part económics, peró també d`altre tipus, com l`exempció del servei militar o atorgar llocs de treball- i el control social per mig de la coacció o la violéncia, si calia; imposició o compra de voluntats -i en la manipulació electoral- la fabricació de les eleccións perqué donaren el resultat correcte, amb l`exclusió de les forces polítiques que constituien una amena¢a per al mateix fonament de la monarquia.
Així, el duopoli polític estava en mans del Partit Conservador - encapçalat per Antonio Cánovas del Castillo- i el Partit Liberal Fusionista -liderat per Práxedes Mateo Sagasta-. La resta d`opcions ideológiques -com ara els republicans, els carlistes o, més avant, els socialistes i els representants dels incipients nacionalismes periférics- no tenien cap espai públic i fins la implantació del sufragi universal masculí i el deteriorament dels sistema provocat per la fragmentació dels partits dinástics, aquestes corrents ideológiques no van poder fer-se un lloc en la vida política espanyola.
A Castalla, els dos partits aglutinaven les personalitats més influents de la classe dominant i de l`oligarquia terratinent local, amb certes particularitats. Els conservadors, al voltant del " partit de dalt", dirigit per la família Soler; els liberals, en torn al " partit de baix", encap¢alat per les famílies Rico i Torró. L`alternan¢a en el poder significava la destitució de l`Ajuntament i dels cárrecs i el personal que el formaven. M^- Luisa Torró afirmava que els membres del partit derrotat "" veían muy limitada su participación en la vida ciudadana (....) No podían entrar en los casinos, bares i, más posteriormente, cine, como no perteneciesen al partido vencedor "" i narra una anécdota relativa al seu avi, José María Torró Amorós, que havia d`anar-se`n al terme municipal d`Onil, a la Marjal, perqué poguera assajar la banda de música que havia format i a la qual havia dotat de director i equipat amb uniformes i instruments. Com no podia ser menys, aquesta bipolaritat també arribava a les festes de Moros i Cristians: els conservadors --"partit de dalt"-- sostenien la comparsa de Mariners i els liberals ----" partit de baix "--- la comparsa de Moros Vells. Tot i amb aixó, hauríem de considerar que aquesta rivalitat es lliurava, básicament, en l`ámbit polític i els enfrontaments entre les diverses branques de la classe dominant ---lligades per interessos económics i socials ---- no arribarien a altres camps. Trobem una bona mostra en un episodi narrat per Joan Beneito, referit a la greu epidémia de cólera que va patir la comarca el 1885 i de la qual es va salvar Castalla, grácies a la decidida intervenció de l`alcalde Francisco Soler Coloma ----el mateix secretari de l`ajuntament destituit en els esdeveniments revoluciinaris de 1867 ----. L`alcalde va aplicar les normes dictades pel govern: no llavar roba en la bassa, netejar la conducció d`aigua, cremar, sofre pels carrers i places..... A més va acordonar la població i va establir una quarentena, tot determinat un establiment per passar-la, a la casa del Pont. Una parella de la Guárdia Civil se saltá la quarentena i pernoctá al poble. Immediatament, Francisco Soler ordena cremar la casa on van passar la nit els guárdies i, en novembre, és processat per actuar "" contra lo mandado por el Gobernador"" i excedir-se en les seues atribucions en decretar el cordó sanitari per aillar la població. És jutjat a l`Audiéncia d`Alacant el 4 de febrer de 1886. La defensa de l`alcalde está a cárrec del seu fill Juan de Dios Soler --- ádvocat i, en aquell moment, resident a Madrid, on exercia el cárrec de secretari personal del Marqués de Campo----. La intervenció de Juan de Dios Soler va resultar tot un éxit i va aconseguir que el fiscal modificara les seues conclusions i demanara l`absolució de Francisco Soler. Ens diu Joan Beneito "" Había mucha expectación y por consiguiente una gran alegría al conocerse el resultado: Acudiendo a la capital las personas más conocidas de Castalla ---Soler, Rico, Durá y Torró, se hospedaron, de víspera en la fonda de Bossio y se reunieron en banquete tras la brillante actuación de la defensa "". Conservadors i Liberals: adversaris polítics, peró notables i afins. La figura de Juan de Dios Soler ens pot servir per il-lustrar els lligams entre l`oligarquia local i els centres de poder estatals. Aquest membre d`una de les famílies dirigent del Partit Conservador, advocat i escriptor, va col-laborar en els periódics alacantins "El Cosmopolita i El Constitucional" i va diriguir "La Voz de Jijona" al 1878, on exercia d`advocat i portava els assumptes del comte de Casas Rojas, amb companyia del qual assisteix a una vetllada a casa de Torró, a Castalla, l`1 de setembre de 1880. Es trasllada a Madrid el 1881, per treballar com a secretari particular de José Campo. Altres dos personatges de relleváncia política i administrativa, relacionats amb Castalla, ens situen en l`entramat partidari de l`época de la Restauració: Carlos Regino Soler Mora i Ricardo Pérez Gironés. Carlos Regino Soler Mora (Xixona, 1852 - Alacant, 1932). Va iniciar la seua carrera administrativa al ministeri d`Hisenda, on va ser delegat en váries províncies i Oficial Major del Ministeri. El 1895 va ser anomenat cap d`Administració Civil. Va ser designat Director General de Contribucions, Impostos i Rendes en dues ocasions (1903-1905) i Director General de Duanes el 1904. Entre 1917 i 1923 va desemvolupar el cárrec de representant de l`Estat en la Compañia Arrendataria de Tabacos i el de Director General del Timbre y Monopolio de Cerillas. Diputat en Corts pels districtes de Villena i Xixona en les legislatures de 1916 i 1918,va ser anomenat fill adoptiu de Castalla al 1907 i se li va posar el seu nom al carrer Major. També te carrers dedicats a Saix i Mutxamel, entre altres poblacions, cosa que dóna idea de la seua influéncia en la província. Passava llargues temporades a la seua finca del Rebolcador ----"Villa Elvira", nom de la seua dona, Elvira Sapena Perlasia---- que es va convertir en centre de reunió de nombrosses personalitats, moltes de les quals també van assistir al seu sepeli, junt a nombrosos veins de Castalla, on va ser soterrat. La figura de Carlos Regino Soler está plenament lligada als mecanismes de control social i polític inherents al caciquisme, com podem vorer en un article de "El Popular", diari alacantí, que en referirse a l`estat de precarietat dels establiments benéfics dependents de la Diputació afirmava: "" Nunca llega el cumplimiento de la ley como ésta ordena; nunca se llega a la intervención y al embargo siquiera sea uno de los ayuntamientos morosos. Y no se llega porque el cacique de Pego, señor Torres Orduña; el de Alcoy, don Santiago Réig (...) ; el de Villena señor Pérez Barceló o don Carlos Regino Soler; y el de la subscripción, señor Canals o señor Francos Rodriguez, se oponen y se juegan el todo por el todo, para que no se atropelle a sus amigos, para que no se les moleste y no pasen las cosas de simples amenazas (...). Esos pueblos son inviolables; quien osa meterse en ellos, ¡ hay de él ! será juzgado sumarísimamente y condenado. Esos pueblos ( donde el caciquismo campa por sus respetos) constituyen en el combustible de la fábrica de diputados y senadores, y tienen patente para hacer lo que les venga en gana "". Per part del Partit Liberal, una de les figures castelludes va ser Ricardo Pérez Gironés (Castalla, 1857- Alacant, 1927). Comen¢a la seua militáncia política les files conservadores, peró per desavinences amb els patrocinadors ---la casa Soler--- es va afiliar al Partit Liberal, encap¢alat per la família Rico. Diputat provincial des de 1886 fins a 1910, va ser Governador Civil interí d`Alacant i de les provincies de Paléncia i Almeria, quan presidia el govern José Canalejas i ocupava el miniteri de Governació Santiago Alba. Més tard, va ser anomenat cap del Partit Liberal Democrátic d`Alacant i província i es va retirar de la política en produir-se el colp d`estat del general Primo de Rivera, al 1923. El carrer Mig va ser designat amb el nom de Ricardo Pérez Gironés, almenys, entre 1927 i 1929. Altres dels pilars del régim polític de la Restauració el va constituir l`Església católica, que va protagonitzar una ferma alian¢a de facto amb l`Estat. Tot i que la majoria de clergues detestava el Liberalisme, la jerarquia s`adonava que Cánovas estava disposat a realitzar concessions que pal-liarien el deteriorament patit al sexenni: la llibertat de culte es va reduir al mínim, l`Església va aconseguir representació política al Senat, rebia el pagament dels impostos de "" culto y clero"", gosava del dret de crear escoles própies i va anar incrementant, en bona mesura, els béns i els membres de les ordes religioses. Es va emprendre una vigorosa campanya de recristianització de la societat des d`una visió que reflectia l`ordre social existent amb un caire diví, de manera que qualsevol ideologia que el posara en qüestió era incompatible amb el catolicisme. D`altra banda, l`Església va realitzar veritables esfor¢os en el terreny de la beneficiéncia, peró sense qüestionar mai l`esquema dominant de les relacions socials. També va patrocinar la creació d`una ampla xarxa de cercles d`obrers católics i patronats que van propiciar el naixement i l`arrelament del cooperativisme agrari confessional, capa¢ d`atraure a molts petits i mitjans propietaris. A Castalla, aquest procés de recristianització també va tindre el seu ressó: el 1879 es va dur un nou sepulcre per a la imatge de "" El Vellet"" ---- a expenses d`Antonio Soler ----. El novembre de 1886 un predicador de l`ordre de descalzos va proposar que es fera un calvari i les estacions del Via-Crucis, pensat i fet: el Diumenge de Rams de l`any següent, ja estaven finalitzades les obres. El 1893, es va dur la imatge del Nazareno per a la processó del Divendres Sant i, tres anys després, es va inagurar un monument a l`església parroquial. Com veiem, una bona quantitat d`iniciatives relacionades amb el culte católic. Frederic Cerdá i José María Espinosa.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada